Ob

- Ets tant pava
- Ho sé

Et vull tant a la meva vida que'espanta. No vull esperar res de tu per no tenir opció a perdre-ho. Vull compartir la vida. Vull reflexionar amb tu. Vull perdrem entre els teus pensaments i enredar-nos em les meves pors per desfer cada preocupació. Viatjar i conèixer. Emocionar-nos. Perdre el cap i fugir. Amagar-nos entre els arbres a somiar. Acompanyar-nos em l'embranzida de la baixada i somriure a la pujada. Amic, acompanyem-nos en el viatge.

Amunt

Esperança cegadora abordant els meus pensaments dels últims mesos. Esperança cegadora i opacadora de la meva raó. Falses esperances d'un amor ja mort. Incapacitat d'acceptar que ja no és viu. Paraules. Dures i doloroses paraules. No estic enamorat de tu. Pum. Au. Adeu fè, adeu esperança, adeu tu, adeu amor. Però necessari. Sovint és necessari que et mirin als ulls i et diguin ha mort l'amor. Aleshores adonar-te que en els seus ulls ja no brillen com a la illa. No hi ha amor en la mirada. Anyoraça potser, però no amor. Angoixa. Angoixa al recordar les sentenciadores paraules, la freda mirada, la tristesa dels meus llavis al saber que no tornarien a besar-te. Un somriure, un somriure acaparador, actor. Tapant tota la angoixa i mostrant tota la fortalesa. Cops més forts hem rebut. L'amor s'acava, no sempre al mateix temps pels dos però acava. O potser no. Qui sap. El nostra si. El teu si i el meu... el meu poc a poc suposo i espero que també. Fortalesa. Amunt, ja no caus. Amunt. Seguim. Caminem sense parar, sempre endavant. Sempre apunt. Sempre forta. Somirures i energia. Ganes de viure. Ganes de retrobar-te, de tornar a ser tu. Ganes de ser feliç. Ganes de que la felicitat nomes depengui de tu mateixa. Viatjar. Somiar. Creixer. Lluitar. Ser jo. Ser millor. Cuidar-te, mimar-te i estimar-te a tu, a tu mateixa. Mirar-te al mirall i estar orgullosa del reflexa. No hi ha marxa enrere, cada dia ets més feliç. Cada dia sóc més lliure. Lliure de l'esclabitzadora esperança. Lliure del teu amor. Lliure de les cadenes. Lliure de tot. Només depenc de mi. Només jo em puc fer feliç. Jo amb mi mateixa sóc completa. Sóc suficient.

Si ho volem

Per fi, sec al tren. Faig tard. Faig tard com sempre però aquest cop era inevitable ho prometo. Em retenia, jo o ell o la sensació que sentia però el cas es que era totalment impossible sortir abans. Miro per la finestra i penso. Penso molt en el que m'has dit, allò de on posar la línia, de no veure la diferència. Penso i veig que no em cal posar cap línia perquè no es que no vegi la diferència, es que no veig la similitud. Miro enrere i veig un nosaltres amb les lletres molt juntes i confuses de tan juntes que estaven. Lletges. Penso en ahir, en aquests dies i em veig a mi i et veig a tu junts però sense ser aquell nosaltres. Ens veig tranquils i relaxats sense problemes, sense lligams. No se si teòrics o reals però sense lligams. Em miro al mirall i ja no et veig al costat, em veig a mi, sola, forta i decidida. Segura i tranquila. Em miro i recordo, recordo com d'abaix estava i com d'amunt estic i em nego. Em nego a caure em nego a cedir el poder de fer-me caure a ningú. Et vull aquí, crec. Et vull aquí al meu costat fent un camí paral·lel però ben junt i ben junt però sense que sigui el mateix. Jo el meu i tu el teu. A prop però separats. M'agrada sentir-me feliç sola i feliç amb tu. M'agrada estimar-me i estimar-te però no necessitar-te. M'agrada sentir el que sento aquells segons que semblen hores quan els llavis tan aprop desitgen juntar-se. M'agrada sentir com la teva respiració s'accelera poc a poc i sense poder-ho controlar rius, somrius. Em mires i et desfas de passió. I jo accelerada sento com la meva pell es torna cada cop més sensible i sento cada milimetre de la teva mà recorrent la meva pell. Els teus dits reseguint la meva forma i la meva mà enredant-se en els teus cabells. Explotar, explotar junts en un mar d'emocions incontrolables. Després estirats, gaudir-nos, gaudir de la complicitat i felicitat que sentim. Sentir-nos, les nostres pells. Jugar i riure i ser feliços. Es igual com quan i perquè, sense preguntes i sense respostes. Només sentir-nos, només viure, només gaudir del que volem i desitgem en cada moment i si el que volem i desitgem inclou a l'altre aleshores fer-ho junts si així ho volem.

Mans

Pum, caus. Caus a terra, al fons, al fons de tot. Et trenques i et trenques tant que no veus res. Del cop et cegues i malgrat amb els ulls oberts no veus res a prop teu. Quan sembla que mirant sense veure res una mà t’agafa i poc a poc et va aixecant i acariciant i besant. L’agafes, l’agafes tant fort que no la pots deixar escapar, l’agafes tant fort perquè la necesites tant, l’agafes tant fort perquè la vols tant, l’agafes tant fort perquè l’estimes tant i l’agafes tant fort que li fas mal, que la ofegues, que la canses. Aleshores la veus, ho veus i et relaxes perquè no cal apretar, encara que l’agafis suau no s’escaparà. I respires, respires tranquil·la i relaxada perquè està aquí, perquè no se’n va. Però aleshores tot canvia les mans rellisquen, encara humides de l’últim bany. Rellisquen encara agafades, encara estimades. Rellisquen i se’n va. Aquella mà que et va agafar marxa i caus. Tornes caure, tornes a cegar, tornes a trencar-te, tornes a patir, tornes a enfosquir i se’t adorm, la teva mà, ara sola. Tot és fosc, quan de sobte al fons, a dalt de tot del pou, està la mà, lluny molt lluny tant lluny com mai ha estat però tant aprop que pots sentir el batec al seu canell. Mires amunt i està tant lluny que et fa por i abaixes el cap i mires a terra i de nou no veus res, però després de molts cops contra el terra dius prou. Dius no, no vull, no ho vull, no i no. Aixeques el cap i encara que estiguis cegada i amb la mà adormida, vols trepar. Vols trepar fins a dalt fins tornar-la agafar i pel camí lluitar. Lluitar per tu, per despertar la mà. Per obrir els ulls. Obrir ben fort els ulls i despertar la mà perquè no torni a adormir-se mai. Aleshores adonar-te que tens dos mans i un cap que pensa i uns ulls que veuen i també una boca que besa però que també parla. Vols arribar al final i ara encara ho vols més perquè encara que només portis dos metres dels tants kilometres que et queden per pujar, tens força, molta força. Molta força per tu, per aquesta mà ara desperta que pot actuar. Perquè ara són dos les mans que tens amb les que pujar i no necessites cap altra mà perquè t’aixequi. Tens les teves. Pujaràis i arribaràs i estarà allà, la mà, encara, o no. Però la buscaràs la trobaràs i li ensenyaràs les teves mans, les dues. I la miraràs amb els ulls que veuen ja perfectament i li parlaràs amb la mateixa boca que mor per besar-la i estimaràs tant fort com estimaves però ocuparà el segon lloc perquè el primer és per aquestes dues mans que t’han fet trepar fins aquí dalt i per aquests ulls que humits han mirat i per aquesta boca que tremolant ha parlat.

Pessigolles

Veig una fotografia vella i gastada, dues cares estimades una d’ella una mare sense ser mare. Veig una carta tatxada i arrugada, una carta amb molt d’amor enviada i molt d’amor rebuda. Veig unes sabates, una conversa, una reflexió. Veig un atrapa somnis davant una paret tacada on diu somniar. Veig una habitació mig desordenada, on no veig, on ho veig tot. Veig un tros de tela blau i groc ple de petons, abraçades, records, emocions. Veig al mirall una noia casi nua amb la necessitat d’evocar en aquestes quatre línies tot el que veu, tot el que sent. Estirada, sola, tranquil·la, només ella. Ella i les paraules, ella i el seu cor. Veig objectes, veig records, altres records. Veig una noia mig vestida, només ella, ella i el seu cap. Veig Calderon de la Barca i el codi penal. Veig unes botes de muntanya i uns talons. Un vestit llarg i una motxilla de 60l plena de sobres de sucre. Veig dubtes i raons. Veig seguretat i pors. Em veig, la veig, ens veig.