Pum, caus. Caus a terra, al fons, al fons de tot. Et trenques i et
trenques tant que no veus res. Del cop et cegues i malgrat amb els ulls oberts
no veus res a prop teu. Quan sembla que mirant sense veure res una mà t’agafa i
poc a poc et va aixecant i acariciant i besant. L’agafes, l’agafes tant fort
que no la pots deixar escapar, l’agafes tant fort perquè la necesites tant,
l’agafes tant fort perquè la vols tant, l’agafes tant fort perquè l’estimes
tant i l’agafes tant fort que li fas mal, que la ofegues, que la canses.
Aleshores la veus, ho veus i et relaxes perquè no cal apretar, encara que
l’agafis suau no s’escaparà. I respires,
respires tranquil·la i relaxada perquè està aquí, perquè no se’n va. Però
aleshores tot canvia les mans rellisquen, encara humides de l’últim bany.
Rellisquen encara agafades, encara estimades. Rellisquen i se’n va. Aquella mà
que et va agafar marxa i caus. Tornes caure, tornes a cegar, tornes a
trencar-te, tornes a patir, tornes a enfosquir i se’t adorm, la teva mà, ara
sola. Tot és fosc, quan de sobte al fons, a dalt de tot del pou, està la mà, lluny molt lluny tant lluny com mai ha estat
però tant aprop que pots sentir el batec al seu canell. Mires amunt i està tant
lluny que et fa por i abaixes el cap i mires a terra i de nou no veus res, però després de molts cops contra el terra
dius prou. Dius no, no vull, no ho vull, no i no. Aixeques el cap i encara que estiguis cegada i amb la mà adormida, vols trepar. Vols trepar fins a dalt fins
tornar-la agafar i pel camí lluitar. Lluitar per tu, per despertar la mà. Per
obrir els ulls. Obrir ben fort els ulls i despertar la mà perquè no torni a adormir-se mai. Aleshores
adonar-te que tens dos mans i un cap que pensa i uns ulls que veuen i també una
boca que besa però que també parla. Vols arribar al final i ara encara ho vols
més perquè encara que només portis dos metres dels tants kilometres que et
queden per pujar, tens força, molta força. Molta força per tu, per aquesta mà
ara desperta que pot actuar. Perquè ara són dos les mans que tens amb les que
pujar i no necessites cap altra mà perquè t’aixequi. Tens les teves. Pujaràis i
arribaràs i estarà allà, la mà, encara, o no. Però la buscaràs la trobaràs i li ensenyaràs les teves mans, les
dues. I la miraràs amb els ulls que veuen ja perfectament i li parlaràs amb la
mateixa boca que mor per besar-la i estimaràs tant fort com estimaves però
ocuparà el segon lloc perquè el primer és per aquestes dues mans que t’han fet
trepar fins aquí dalt i per aquests ulls que humits han mirat i per aquesta
boca que tremolant ha parlat.
